Any nou. Deixem enrere un any que, problablement, ha tingut moltes alegries, però també, molts desfortunis. Podriem dir que per una banda, els èxits del Barça han sigut una alegria immensa, i la crisi i la por que va causar l'inici de la grip.

Ara ve un any nou i hem d'esborrar tot el passat, començar a estructurar-ho tot de nou, tornar a començar de zero. Ens hem de marcar uns fites, uns objectius, uns màxims, i crear, a poc a poc, camins per arribar-hi. Però malauradament, aquests camins no sempre es construeixen bé.

N'hi ha que arriben a lloc, però fent una gran volta... són un gran sufriment, camines descalç sobre pedres esmolades i preparades per a fer mal... Aquests camins costen, però almenys arriben. I el final, és gloriós. La pena és que tard o d'hora acabes baixant del cim i has de tornar a rependre el camí... Res és etern. I el dia a dia és la lluita per assolir la màxima pròximitat a l'eternitat... Un dia et sentiràs el més privilegiat, el que està un esglaó per sobre de la resta. L'endemà et sentiràs tan malament que creuràs estar a les cavitats més profundes de la Terra... Una autèntica rutina, això és el dia a dia.

Espero que aquest any aquesta rutina no segueixi sent un estira i arronsa entre el millor i el pitjor, i que es pugui disfrutar de grans alegries cada dia. Bon any!

Els somnis. Part indispensable de la nit. Després d'haver estat meditant i pensant, t'estires al llit.

Segueixes amb els pensaments inesborrables d'aquella nit en la ment. Intentes deixar la ment en blanc, desconnectar, però no, no és possible. Un botó “reset” és el que apretes, es para el sistema, però es torna a encendre sense donarli cap ordre. La ment és ben bé el mateix. Podràs desconnectar durant un instant, però inconscientment ja et tornen a dominar tots aquells pensaments, totes aquelles coses que et fan patir, que fan que la nit et sigui llarga, eterna. Els somnis són la única manera de desconnectar. Són el refugi d'un navegant perdut en els pensaments, en les preocupacions... Desitges aconseguir el son, per a poder, per fi, ser lliure, somniar coses belles, un món perfecte.

Però els somnis tenen un inconvenient. Quan despertes ja no hi són, es desvaeixen, són altament volatils, s'evaporen de la teva ment. Només te'n queden records, molt petits records...

Aquest blog serà de simple utilitat. No m'hi dedicaré plenament, si no que serà el meu racó, el meu espai per a quan el necessiti, on m'hi pugui esplaiar.

El títol, Quan el món dorm, fa referència al temps que dedico a altes hores de la nit, quan tothom dorm i el silenci és total i absolut, al meu món interior, a reflexionar i pensar el perquè de les coses que em succeixen, a recordar-les, buscar-ne mil solucions, treure'n conclusions...

I és que les nits són màgiques. El que s'arriba a reflexionar en un minut d'una nit, és immensament superior a un simple minut de dia. Els moments d'un dia els passem sense adonar-nos, els vivim a l'instant, molts cops no en sóm ni conscients, quedem totalment expostos al destí. La nit és diferent, totalment. Cada moment és controlat, i és que en aquest moment només hi interactues tu, ningú més. A més, la proporció del temps canvia desmesuradament. I és que els moments s'hi fan eterns. Els moments diurns passen de llarg, amb prou feines són perceptibles. Els de les nit es queden, entren totalment plens de sentiments, et xoquen, i a cops, creus que et maten.